Els tres germans

Tres germans s'havien enamorat d'una cosina seva que vivia en terres llunyanes. Tots tres aspiraven a casar-s'hi, de manera que el pare de la jove, incapaç de decidir-se per cap d'ells, va establir una condició: prendria per gendre aquell que li dugués una cosa d'una bellesa i una utilitat excepcionals.

Els germans es van separar i cadascun va emprendre el seu camí a la recerca de fortuna. El més gran va arribar a una ciutat on es pregonava la venda d'un telescopi. El preu era tan desmesurat que ningú no el podia adquirir; ell, tanmateix, hi va comprometre tota la seva fortuna i va aconseguir endur-se'l.

El segon també va fer via fins a una ciutat, just quan s'hi anunciava la venda d'una catifa dotada d'una virtut extraordinària: qui hi pujava es trobava, a l'instant, allà on volia anar. Els compradors eren nombrosos, però el germà va acabar obtenint-la.

El petit, després de caminar i caminar, va arribar igualment a una ciutat on es venia al millor postor una poma capaç de retornar la salut a qualsevol malalt que l'olorés. Les ofertes se succeïen. El jove, però, comprenia el gran valor d'aquell objecte, sobretot per a ell, i el va comprar a qualsevol preu.

Cadascun va conservar la seva adquisició fins que es va complir el termini que havien acordat per reunir-se. Un cop plegats, es van ensenyar mútuament què portaven. En mirar pel telescopi, van descobrir que la noia que estimaven estava malalta. Tot seguit es van posar damunt de la catifa i es van trobar a casa seva. Li van fer olorar la poma, i la jove va recuperar enterament la salut.

Aleshores van començar les disputes. El primer reivindicava que, sense el telescopi, no haurien vist la malalta; el segon, que sense la catifa no haurien arribat fins allà; el tercer, que sense la poma no hi hauria hagut curació.

Tots tres la volien, i el pare continuava sense saber com resoldre el conflicte. Va decidir, doncs, substituir la prova de riquesa per una d'enginy: tindria la noia qui aconseguís llançar una fletxa més amunt.

Els germans van preparar les ballestes. La fletxa del gran es va enlairar fins a quedar gairebé fora de la vista. La del mitjà va travessar els núvols. El petit va preparar l'arc i va disparar: la seva fletxa es va clavar al bell mig del sol. Des de llavors, conclou el relat, el sol té taques.

Entre crits de victòria i aplaudiments, el pare li va donar la filla. La notícia va portar alegria a tothom, excepte als altres dos germans, als quals els sabia greu perquè també l'estimaven.