El segador i la beata

Una dona devota tenia un tros de blat a punt de segar i va llogar un home perquè li fes la feina. Li va proporcionar el menjar per a la jornada i li va dir que no sabia si li seria possible acostar-se al camp. Ell va respondre que hi anés sempre que pogués. La invitació era només de paraula: de tot cor, preferia que ella no s'hi presentés.

Quan el segador va arribar al tros, el sol ja era alt. Va considerar que gairebé li convenia més esmorzar primer i posar-se a segar després. Va esmorzar, va encendre la pipa i li va entrar una son formidable. Aleshores va trobar un altre motiu per ajornar la feina: dormiria una estona i ja segaria més tard. Es va estirar i es va posar a roncar.

Cap al migdia es va despertar, va mirar el sol i es va asseure. Era, segons ell, un bon moment per dinar; després ja arribaria l'hora de segar. Va menjar fins a quedar ben tip. Amb la panxa plena, la mandra es va fer encara més poderosa, i va concloure que li convenia descansar una mica. Es va tornar a ajeure i va reprendre el son.

Quan es va despertar a mitja tarda, va tornar a encendre la pipa. Fumava i fumava, però no li venien ganes d'agafar la falç. Va passejar una estona per estirar les cames. Darrere d'una mata va trobar un munt d'escarabats i va tenir una idea: aniria a buscar la gerra, els hi ficaria tots i diria a la dona que havia trobat un eixam d'abelles.

Després de preparar la falsa troballa, encara va considerar convenient berenar. Ja segaria després. Va menjar, va encendre novament la pipa i va continuar sense fer res. Al capvespre, els segadors del voltant començaven a tornar al poble, esgotats de treballar. Ell, en canvi, es va preocupar per la por que li faria trobar-se sol en aquell indret. Va deixar la dona i el blat a la seva sort, va aplegar les coses i es va endur la gerra cap al poble.

En arribar a casa de la propietària, la va saludar i li va preguntar per què no havia vingut. Ella no havia tingut temps i volia saber com havia anat la jornada. El segador es va mostrar molt satisfet: havia guanyat dos jornals. Davant la sorpresa de la dona, va precisar que havia guanyat la paga de segar i, a més, havia trobat un eixam.

La primera pregunta de la dona va ser si l'havia trobat dins les seves terres. Quan ell ho va confirmar, va declarar que l'eixam li pertanyia. L'home va replicar que havia de ser seu, perquè era ell qui l'havia trobat. Ella va insistir que el tenia llogat i que, per tant, treballava al seu servei. Com que no arribaven a cap acord, van decidir anar a consultar l'alcalde. Abans de marxar, però, la dona li va pagar el jornal.

L'alcalde prenia la fresca amb la camisa oberta. En veure aquells dos visitants i endevinar que li portaven algun assumpte, va adoptar una expressió seriosa. El treballador va explicar que havia trobat un eixam i que la dona l'hi volia prendre. Ella va justificar la seva reclamació amb els dos arguments anteriors: l'home treballava per a ella i havia fet la troballa a les seves terres.

L'alcalde va considerar que la dona tenia raó i va ordenar al segador que li donés l'eixam. Ella va celebrar la decisió. Ell, fingint que estava molt enfadat, va desitjar que l'eixam es convertís en escarabats. La dona el va fer callar per aquelles paraules, però ell encara va llançar un segon desig: que no hi hagués ni un bri segat al seu camp. Se'n va anar ben content, amb la paga a la butxaca.

La dona va tornar a casa i va mirar dins la gerra. Efectivament, hi havia escarabats. El trasbals no la va deixar dormir. L'endemà, abans de l'alba, va sortir cap al tros i va descobrir que el blat estava completament per segar. Va quedar convençuda que l'eixam era del treballador i que Déu l'havia castigada per haver-lo reclamat.

Aviat, tanmateix, va aclarir que el segador, en comptes de treballar, havia passat el dia dormint. L'any següent i durant tota la resta de la seva vida, quan arribava el dia de segar el seu blat, anava a missa de bon matí i era al camp abans que el mateix treballador. Així ja no la van poder enganyar més. El conte acaba recordant que qui té alguna cosa per cuidar ha d'estar-ne pendent.