Els dos geperuts

Hi havia un home que tenia un gep a l'esquena i que, pel seu bon caràcter, s'havia guanyat l'estimació de tot el poble. Treballava de valent, cuidava la família i ajudava els altres sempre que podia. Aquesta bona disposició, però, no li estalviava les dificultats per mantenir els seus. Quan no hi havia feina al poble, havia d'anar a buscar-ne als voltants; alguna vegada, fins i tot, es veia obligat a passar la nit fora de casa.

Un dissabte es va allunyar més del que havia previst i la nit el va sorprendre dins d'un bosc. L'espessor dels arbres enfosquia tant els camins que no va saber trobar-ne la sortida. Aleshores van començar uns sorolls estranys, cada vegada més inquietants. Si intentava apartar-se del lloc d'on venia un soroll, en sentia un altre a l'altra banda. Si una mata es movia i ell s'hi girava, no hi descobria ningú.

La por anava creixent. Incapaç de refiar-se del que l'envoltava, es va enfilar a l'arbre més proper, que li va semblar l'únic refugi possible.

Des de dalt, va veure com el bosc s'omplia d'éssers de tota mena: follets menuts de mirada viva i barbes que arrossegaven per terra, figures de cap gros i ungles esmolades, bruixots de cames tortes i bruixes que feien por només de veure. Era la nit de dissabte, quan aquests éssers celebraven les seves reunions.

Van apilar llenya seca en una clariana vora l'arbre i hi van encendre una gran foguera. Amb el foc va arribar l'alegria: crits, salts i una bellugadissa incessant. Alguns atiaven les flames mentre d'altres hi jugaven a la vora. Finalment, es van agafar de les mans, van formar una rotllana i es van posar a ballar una sardana, marcant-ne el ritme amb aquesta cantarella:

– Dilluns, dimarts, dimecres: tres!

Per més voltes que fessin, la cançó no passava d'aquí. Sempre tornaven a les mateixes paraules, amb la mateixa entonació. L'home les va escoltar tantes vegades que se'n va cansar. En una pausa, just després de «dimecres: tres», es va decidir a intervenir:

– Dijous, divendres, dissabte: sis!

Els balladors van quedar paralitzats de sorpresa. Tot seguit, però, van esclatar en crits d'alegria. Els havia fet tanta gràcia aquella continuació que no es cansaven de repetir-la. Després van voler saber a qui devien la millora.

Van veure l'home a l'arbre, el van ajudar a baixar i el van envoltar amb grans festes. Calia fer-li un regal que recordés tota la vida. Van discutir llargament fins que, en adonar-se del gep, van acordar treure-l'hi. El van situar al mig de la rotllana i, mitjançant un encantament, li van fer desaparèixer el gep amb una rapidesa que amb prou feines li va permetre adonar-se'n.

L'home es palpava l'esquena, sorprès i ple de goig. Quan va reaccionar i es va girar per agrair-los el favor, es va trobar tot sol: els seus benefactors ja havien desaparegut. La primera claror del dia començava a estendre's pel bosc, i ell va tornar cap a casa. La dona i els fills van rebre la notícia amb una alegria immensa i van córrer a explicar-la a tothom.

Un altre home del poble, que també tenia un gep però era rancorós i envejós, va anar a visitar-lo. Volia comprovar el canvi i descobrir com l'havia aconseguit. El primer li ho va explicar amb tota senzillesa. El visitant, en lloc d'alegrar-se'n, va murmurar que el resultat tampoc no tenia res de tan extraordinari. Fins i tot va afirmar que el gep encara es notava una mica, cosa que era falsa.

Va esperar el dissabte següent i, a mitja tarda, es va dirigir al bosc indicat. Estava tan espantat que darrere de cada arbre creia distingir-hi un follet. Les fulles seques li semblaven llançar veus quan les trepitjava, i gairebé no gosava travessar els torrents i barrancs. En arribar a l'arbre, s'hi va enfilar amb tanta precipitació que va estar a punt de caure.

L'espera se li va fer llarga. Finalment, quan ja era nit fosca, van començar els sorolls, els crits i les rialles. El bosc es va tornar a omplir de figures estranyes, i ell tremolava sobre la branca. Com la vegada anterior, els follets i les bruixes van encendre la foguera i van formar la rotllana. Ara la cançó ja incloïa les dues frases: els tres primers dies i els tres següents.

L'home temia deixar escapar l'ocasió que havia d'alliberar-lo del gep. Per això, tan aviat com va sentir «dissabte: sis», va completar la sèrie:

– Diumenge: set!

Però aquells éssers eren enemics del diumenge. En sentir aquella paraula es van enfurismar, van assaltar l'arbre i el van tirar a terra. Per escarnir-lo, van acordar posar-li el gep que havien tret a l'altre home.

Ell es va posar pàl·lid i va suplicar que li estalviessin aquell càstig. Els altres, entre rialles i burles, el van subjectar, van escalfar el gep al foc i l'hi van enganxar al davant. Quan va despuntar el dia, van desaparèixer, deixant-lo amb dos geps.

Va tornar al poble a corre-cuita. Els veïns, que ja l'apreciaven poc per la seva enveja i el seu mal geni, amb prou feines se'n van compadir. Des d'aleshores va viure amb els dos geps, cada vegada menys estimat a causa del seu caràcter. El primer home, en canvi, va acabar els seus dies envoltat de l'afecte de tothom.