Els dos geperuts

En un poble hi vivia un home que tenia un gep a l'esquena. Era tan bon pare de família, tan treballador i tan generós amb els veïns que tothom l'estimava. No obstant això, era pobre i sovint havia de buscar feina fora del poble per poder mantenir els seus.

Un dissabte s'havia allunyat tant de casa que la nit el va sorprendre dins d'un bosc. Els arbres eren espessos i la foscor li impedia trobar la sortida. A més, començaven a sentir-se sorolls pertot arreu. Quan volia fugir d'un, n'apareixia un altre davant seu; quan es girava cap a una mata que es movia, no hi veia ningú.

Com que no sabia què fer, es va enfilar a l'arbre més proper. Des d'allà va veure com el bosc s'omplia de follets, bruixes i bruixots. Alguns eren molt petits i duien barbes llarguíssimes; d'altres tenien caps grossos, ungles esmolades o cames tortes.

Van reunir llenya seca en un espai obert al costat de l'arbre i van encendre una gran foguera. De seguida tot es va convertir en crits, salts i rialles. Finalment, es van agafar de les mans i van formar una rotllana per ballar al voltant del foc.

La seva cançó no avançava més enllà d'una sola frase:

– Dilluns, dimarts, dimecres: tres!

La repetien una vegada i una altra, sense canviar ni les paraules ni el ritme. L'home, cansat de tanta repetició, va aprofitar el final d'una volta per afegir:

– Dijous, divendres, dissabte: sis!

Tot el grup es va aturar. La sorpresa, però, es va transformar immediatament en alegria. La nova frase els feia tanta gràcia que la van repetir moltíssimes vegades. Després van voler conèixer qui els havia completat la cançó.

Van descobrir l'home, el van ajudar a baixar de l'arbre i el van rebre amb grans celebracions. Es van posar a discutir quin regal podrien fer-li perquè no oblidés mai aquella nit. Finalment, van decidir alliberar-lo del gep. El van col·locar al mig del grup i, amb un encantament, l'hi van treure tan de pressa que gairebé no se'n va adonar.

L'home es tocava l'esquena sense acabar de creure-s'ho. Quan va poder reaccionar i es va girar per donar-los les gràcies, ja no hi quedava ningú. Amb la primera claror del dia, va tornar cap a casa. La dona i els fills van rebre el canvi amb tanta alegria que van córrer a explicar-lo als veïns.

Al mateix poble vivia un altre home que també tenia un gep. Era envejós i de mal caràcter. En saber la notícia, va anar a comprovar-la amb els seus propis ulls i a preguntar com havia estat possible. El primer li va explicar tot el que havia passat. El visitant va respondre que tampoc no era una cosa tan meravellosa i que encara se li notava una mica el gep. Això no era cert.

El dissabte següent va sortir a mitja tarda cap al mateix bosc. Tenia tanta por que li semblava veure bruixots darrere dels arbres i sentir veus sota les fulles seques. Es va enfilar de pressa a l'arbre i s'hi va quedar esperant.

Quan va arribar la nit, el bosc es va tornar a omplir de follets i bruixes. Van encendre el foc i van reprendre el ball, cantant ara les dues frases amb els sis primers dies de la setmana.

L'home, impacient per obtenir el mateix resultat que el seu veí, va afegir tot seguit:

– Diumenge: set!

Per desgràcia per a ell, aquells éssers eren enemics del diumenge. En sentir-ne el nom, es van enfurismar, van pujar a l'arbre i el van tirar a terra. Per burlar-se d'ell, van decidir afegir-li el gep que havien tret al primer home.

De res van servir les seves súpliques. El van subjectar, van escalfar aquell gep al foc i l'hi van enganxar al davant. Quan es va començar a fer de dia, van desaparèixer, i ell va fugir cap al poble amb dos geps.

Els veïns, que ja l'estimaven poc pel seu mal caràcter, no van sentir gaire compassió. Va continuar vivint amb els dos geps i amb la mateixa enveja. El primer home, en canvi, va conservar l'afecte de tothom fins al final dels seus dies.